Enyorança. I és que avui torna a ser quatre de desembre. Els anys passen ràpid, el temps se m'escola entre les mans i la vida continua malgrat els bons o mals esdeveniments.
Aquest any plou, però tant se val. Em poso maca i ja és fosc quan surto a passejar per la ciutat sota el meu paraigües. Recorro lentament els carrers i deixo passar els minuts contemplant, embadalida, els aparadors de les botigues que inevitablement recorden a tothom que el Nadal ja s'apropa. Els carrers van buidant-se de gent i les botigues comencen a tancar.
A les nou en punt del vespre, ja sóc a on volia ser. Aixeco el cap i sota el lleu xim-xim de la pluja somric amb melangia mentre llegeixo el cartell que, majestuós, fa pampallugues davant meu "Massimo's". El nostre restaurant italià preferit, testimoni silenciós de moltes de les nostres celebracions.
Però ja fa uns anys que tot és diferent. Avui encara no em veig amb forces de poder-hi entrar tota sola. I aquí palplantada al mig del carrer només tinc ganes de tornar a casa, arraulir-me dins el llit i adormir-me amb l'esperança de somiar que aquesta nit ens tornarem a abraçar, perque avui torna a ser avui, perque avui torna a ser el nostre dia especial.