Ella viu enamorada d'una quimera. Viu recordant a algú que una vegada la va encisar i somiant amb el que hagués pogut ser, però mai va arribar a ser del tot.
Avui, ella va per un camí i ell per un altre de ben diferent, massa distants per a tornar a coincidir. El recorda perquè fou una relació intensa, però breu. Les circumstàncies van acabar amb la seva història quan tot just començava. No hi va haver temps per a que ell la decepcionés i, segurament per aquesta raó, el té magnificat dins el seu caparró.
Ella va decidir llançar-se a aquella relació, per allò que diuen que hi ha trens que només passen una vegada a la vida i cal aprofitar-los. Però, ara es troba viatjant sola, en un tren del que no pot baixar, sense cap nova parada a la vista. I a ella li agradaria poder passar pàgina.
Una veueta en el seu interior l'encoratja a despertar, a obrir-se al món de nou, a encarar la realitat fermament, en definitiva, a que l'oblidi. A vegades, oblidar és l'única manera de poder avançar. Però ha d'esbrinar el més difícil: com es pot oblidar? Té clar l'objectiu, però li falta trobar la manera. Desitja sentir que la megafonia del tren anunciï: "Propera parada: Oblit" i quan això passi, s'aixecarà i baixarà.