dijous, 28 de novembre del 2013

PETITA DESCOBERTA

La mare mai n'hi ha volgut parlar. Hi va haver un temps, durant el qual, en Martí no parava de fer-li tot tipus de preguntes encuriosides sobre aquest tema, però ella mai li respongué de manera clara i directa. Ella, sempre tan dolça i afectuosa, davant aquest assumpte, esdevenia esquerpa i distant. Possiblement per aquesta raó, va arribar un moment en el que la curiositat d'en Martí es va anar apagant i un bon dia va deixar de fer més preguntes sobre ell.

Avui en Martí ha fet una petita descoberta. Entaforada dins el darrer calaix de la còmoda de l'habitació de la mare hi ha trobat, per casualitat, una fotografia. En la imatge hi apareix un noi d'una edat similar a la d'en Martí, rialler, de cabell fosc i rinxolat, amb els ulls color avellana i que posa davant una panoràmica magnífica de la Torre Eiffel. A en Martí, mirant-se el noi de la fotografia li sembla estar veient la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Al revers de la foto, un nom, Damià, una ciutat, París, i un any, 1992.

La curiositat adormida d'en Martí sembla haver despertat de nou. Ha descobert que ara vol saber-ho tot, ho necessita. La seva mare haurà de parlar.

 

dilluns, 18 de novembre del 2013

SOTA LA PLUJA

Avui els desconeguts han tornat a coincidir. Caminen sota la pluja en direccions oposades. Els seus camins s'han creuat al mig de la plaça, però ni se n'han adonat.

Ella, amb cara de pomes agres, enfadada per haver de tornar a casa sota aquesta pluja. Atrafegada amb el paraigües, intentant que no se li mulli el pentinat de perruqueria. Esquivant els petits bassals per tal de no fer malbé la lluentor de les seves sabates noves, maleint el moment en que aquest matí ha decidit estrenar-les, quan res anunciava una tarda de pluja com aquesta.

Ell, amb cara relaxada, absort en les cançons que sonen pels petits auriculars que porta entaforats a les orelles. Amb la caputxa posada i les mans a les butxaques. Pensant en com n'és de beneficiosa l'aigua que cau. Gaudint de la seva passejada fins a casa. Caminar sota la pluja amb l'aigua regalimant-li per sobre sempre li ha agradat, és quelcom que el fa sentir viu.

Però, quan s'adonaran aquest parell que malgrat les seves diferències estan fets l'un per l'altre? Avui, de ben segur que ja no es coneixeran, possiblement, això passi quan ell no estigui tan content ni ella tan enfadada.
 
 


dissabte, 9 de novembre del 2013

NOMÉS ÉS UN JOC

Nerviosa. Em trobo asseguda en una cadira, sota la llum d'un focus. La música comença a sonar. I de sobte et veig. Els homes d'uniforme sempre m'han agradat. I tu, amb el vestit blanc d'oficial de la marina estàs imponent. Et quadres. Alces la mà dreta fins al teu front i saludes a la manera militar. Un, dos, tres segons i et treus les ulleres de sol. Les nostres mirades es troben, em somrius i em llences un petó. No puc treure els ulls de tu, em tens hipnotitzada.
 
A poc a poc, et vas apropant a mi, mentre balles sensualment, al ritme que marca la música. Ja al meu costat et treus el barret i baixes fins a posar el teu cap al costat del meu. Em mires intensament i fas que els nostres rostres s'amaguin darrere el teu barret blanc mentre em xiuxiueges "Tranquil·la, només és un joc". De ben segur que has notat, des d'un bon principi, el meu nerviosisme.
 
Continuo asseguda, enrojolada i sotmesa als teus encants. Sé que davant teu estic perduda i que em deixaré portar per on tu vulguis.
 
De mica en mica, els meus dits ajuden els teus a descordar els botons daurats de la teva jaqueta. Et desfàs d'ella amb moviments suggeridors i deixant al descobert un tors bru i impressionant. M'agafes les mans pels canells i fas que acariciï la duresa dels teus pectorals i abdominals, un bé de déu de músculs ben marcats, d'aquells que treuen l'alè. Et mous amb gràcia i masculinitat. I jo només puc pensar "Quin tros d'home!".

Entre tots dos ens desfem ara del teu cinturó, la sivella daurada no es resisteix i s'obre sense problemes. I tu continues ballant amb moviments provocadors i descarats.
 
De sobte, estires els camals dels teus pantalons i et desfàs d'ells amb una ràpida estrebada. Portes un tanga negre que per darrere deixa al descobert les teves natges ben arrodonides i per davant tapa amb dificultat el teu sexe prominent.

A continuació, agafes un petit llençol de tacte fi i satinat i fas que tots dos ens moguem amb gràcia sota la suau tela que ens embolcalla i no sé com, però em trobo subjectant l'extrem de beta que fa que t'alliberis del tanga. L'escalfor de l'ambient ha augmentat i, finalment, el llençol cau a terra, mostrant la teva masculinitat en tota la seva esplendor.
 
El llum s'apaga i jo em quedo sola al mig de l'escenari, escoltant els xiscles histèrics de les amigues que han organitzat el meu comiat de soltera. I tu t'has fos, ja no hi ets. Tot ha estat un joc, una feina, una representació. Tot ha estat un fugaç espectacle.