VIDES DE MENTIDA

Camprodon, dissabte 29 de setembre de 2012
Estimada Judith,
Abans de matar-te, de destruir-te, vull dir-te tota la veritat. Vull ser-te sincera. M'avorreixo. Detesto la meva ensopida vida. Sempre és el mateix: la feina, els coneguts, una casa buida, sopars de conveniència, festes a les que no es pot faltar, paraules de cortesia carents de veritable sentiment, banalitats, falsos somriures,...
És per tot això, que des de fa cinc mesos jugo al joc de ser una altra persona. Durant tot el mes cerco personatge i destinació i vaig embastant-me una vida a mida, una vida que m'agradi. Després, el darrer cap de setmana de cada mes, jugo a interpretar-la. El mes de maig vaig ser l'Esther a Cervera, el mes de juny vaig interpretar la Joana a Mataró, al juliol vaig esdevenir la Mireia a Salou i a l'agost em va tocar ser l'Alba a Sort. Els meus personatges es gesten en vint-i-set o vint-i-vuit dies, neixen en divendres i moren en diumenge.
Judith, t'escric aquesta carta per a comentar-te que has esdevingut la meva millor creació. La teva vida és genial i perfecta. Ets tot el que m'agradaria ser i no puc aconseguir. Camprodon m'encanta i el cabell pèl-roig ha sigut tot un encert.
Demà moriràs, sé que la teva mort em farà més mal que les altres, perquè tu ets la millor, perquè tu ets la perfecció.
Adéu, Judith, mai t'oblidaré,
Marina


Camprodon, diumenge 30 de setembre de 2012
Marina,
Sé que avui moriré, sé que avui acabaràs amb mi. Però abans que això passi, jo també vull ser sincera amb tu. Deixa'm dir-te que m'agradaria ser la teva darrera víctima. Si us plau, Marina, no juguis més amb nosaltres, no inventis més personatges, no et facis més mal a tu mateixa.
Un consell: deixa d'inventar vides que no et pertanyen i gasta tota l'energia que empres en les teves invencions per fer que la teva propia vida t'agradi, lluita per aconseguir que la teva existència realment valgui la pena. No pretenguis cercar perfeccions irreals. La perfecció és avorrida. Sigues imperfecta i seràs realment autèntica. Paraula de personatge.
La teva darrera creació,
Judith

I a partir d'aquell dia de fa ja gairebé un any, la Marina va començar a inventar-se a ella mateixa, acceptant i gaudint de les seves petites i grans imperfeccions.

 

AVUI SURTO DE CACERA

No puc recordar com, quan ni a on va començar tot. No podria dir amb exactitud ni la manera, ni el moment, ni el lloc on vaig començar a esdevenir el que realment sóc en l'actualitat. Malgrat tot, ho reconec, hi estic totalment enganxat i puc afirmar rotundament que això ha esdevingut el meu gran vici, la meva gran addicció.

Ara fa uns quants dies que no ho faig i noto que ho necessito, no puc estar-me'n, alguna cosa dins meu m'ho està demanant a crits. Per tant, no cal que m'ho pensi gaire estona, avui és un dia ideal. Avui apaivagaré aquest rau-rau interior. Avui sortiré de cacera i, de ben segur, que torno amb bons exemplars, perquè aquesta mena de caça no se'm dóna gens malament.

Avui, l'escenari escollit és el parc de la vora del riu, un lloc plàcid, on la gent hi va a passejar, a relaxar-se, a fer esport, a anar amb bicicleta i on molts pares i mares porten la quitxalla a jugar al sorral i a la zona de gronxadors i tobogans.

El primer que faig quan arribo al parc és cercar un banc situat en un lloc discret i estratègic, des d'on pugui tenir una bona panoràmica de l'indret. Un cop localitzat el banc, pausadament, m'hi atanso i m'hi assec. Intento passar totalment desapercebut. Em preparo amb molta cura i quan ja ho tinc tot llest, observo cercant una primera víctima, després ajusto l'objectiu, apunto i començo a disparar. Una vegada he començat és impossible aturar-me. M'aixeco, canvio de posicions i, finalment, començo a passejar tranquil·lament a la recerca de nous emplaçaments i de nous protagonistes a qui poder caçar quan menys s'ho esperin.

Em considero un lladre d'imatges i de moments, un caçador de sentiments i d'emocions. Disparo amb la meva càmera fotogràfica per captar l'alegria, l'eufòria, les rialles, un secret dit a cau d'orella, l'avorriment, l'esforç, l'amor, l'enuig, la melangia, el plor,... La fotografia ha esdevingut la meva dolça droga, la meva gran passió.

ADÉU, AMOR!

Tinc gana, però l’espero, no goso començar sense ell. Els minuts van passant, es va fent tard i el sopar, a la taula, es va refredant. I jo m’estic asseguda al sofà, esperant. M’entretinc escoltant el silenci, amb el temps, he aprés a fer-ho i ho trobo molt reconfortant. El silenci em fa sentir segura.

 

Ja és aquí! Sento la clau com s’introdueix al pany i al mateix temps un calfred em recorre el cos de dalt a baix. Presenteixo que avui tampoc serà una bona nit. Ell entra i tanca la porta amb un fort cop. Passa per davant meu en direcció a la taula. No em diu res.

 

I jo asseguda encara al sofà recordo com l’estimava, recordo com m’encantava el seu posat xulesc i macarró. Per què serà que a les bones noies sempre ens atreuen els nois dolents? Els seus ulls em captivaven i ara no goso ni mirar-lo, li tinc por.

 

Ell s’asseu a taula, es serveix una copa de vi i se la beu d’un sol glop. M’assec al seu davant i comencem a sopar. Després del primer mos em deixa anar “Això és fred, inútil!”. M’omplo de valentia i el miro, quan els nostres ulls es troben, veig que a ell li bullen de ràbia. S’aixeca enfadat, estira les tovalles, tot cau per terra i ell em crida “Veus què m’has fet fer? Ja ho pots recollir tot, mala pècora!”.

 

M’aixeco i corro a arraulir-me en un racó, tanco els ulls i busco el meu desitjat silenci, però no hi és, l’únic que hi trobo són cops i més crits. M’agafa pels canyells i amb una forta estrebada em tira a terra, amb un ràpid moviment m’arromanga la faldilla i m’arrenca les calces, s’abraona damunt meu i mentre introdueix salvatgement el seu penis dins meu, em deixa anar “Saps com posar-me calent, mala puta!”. Les seves embranzides són brutals i em fa mal. Giro el cap cap a la dreta i obro els ulls. I allà el veig, al costat de la meva mà dreta hi brilla un dels ganivets del sopar. No m’ho penso més. Potser avui no serà tan mala nit... Agafo ben fort l’esmolat ganivet i l’entaforo vàries vegades sobre el costat esquerre del seu cos. Ell no s’ho esperava. Es mig incorpora i es duu les mans al costat intentant aturar la sang que ja comença a sortir. Els seus ulls es claven en els meus i, en aquest moment, sembla que torno a veure aquella mirada que em va enamorar. Però, ara, jo ja no estic per miradetes. Xiuxiuejo “Adéu, amor!” i trec la ràbia continguda que tinc vers ell, després de tants anys. Li dono una empenta i cau de panxa enlaire, al meu costat, i jo m’incorporo i continuo amb les ganivetades. Ara que he començat no puc aturar-me.

 

Sí, al final avui ha estat una gran nit, avui m’he desfet del meu gran amor convertit en el pitjor dels meus dimonis.