dilluns, 29 de juliol del 2013

FELICITAT ABSOLUTA

Són les set del matí quan, encara mig adormida, noto com en James es posa dins del llit, al meu costat. M'abraça per darrere, tendrament, i deposita un dolç petó sobre la meva espatlla dreta. Em xiuxiueja "Bon dia, princesa!". I mentre jo vaig espolsant-me la mandra i la son, ell s'adorm dolçament embolcallant-me amb els seus braços. El torn de nit al Memorial Hospital de Nova York, acostuma a deixar-lo rendit.
 
Cinc minuts després em llevo. En James dorm plàcidament. I mentre el miro dormir penso que n'estic bojament enamorada. Intento no fer soroll. Avui és un dia important. Avui sortiré de dubtes. Fa dies que ho sospito, però ho he de verificar. Em tanco al lavabo i obro la caixa que conté el test d'embaràs. Sequeixo les instruccions acuradament i, al final, queda confirmat: "Estic embarassada!". Somric com una tonta davant el mirall. Finalment, ho hem aconseguit. Enrere queden els durs mesos viscuts d'intents frustrats i de tractaments fallits, on cada mes començava amb esperança i acabava amb decepció.
 
L'alegria m'envaeix de cap a peus i estic temptada de despertar en James, però decideixo no fer-ho. Penso que puc ser capaç de guardar el secret unes hores més. Sorprendré en James amb la feliç notícia aquest vespre, mentre gaudim d'un petit sopar romàntic abans que ell marxi cap a l'hospital.
 
Sóc feliç, però m'he d'espavilar si no vull fer tard a la feina. Són les vuit del matí quan surto del nostre apartament. M'encanta viure a Manhattan. Alço la mà i aturo el primer taxi lliure que veig. Durant el trajecte vaig rumiant com preparar la vetllada amb en James. Vull que sigui un vespre inoblidable. De sobte, m'adono que no puc parar de somriure. Em sento la dona més afortunada del món. Estic a punt d'aconseguir tots els meus desitjos. Ara sé que tot és perfecte a les nostres vides. Vivim a Nova York, la ciutat dels nostres somnis. Tenim bones feines, en James és un brillant metge i jo sóc directora comercial d'una important multinacional. Estem molt enamorats l'un de l'altre i junts gaudim de tots els moments que ens va regalant la vida. I aquest embaràs és com la cirereta del pastís. Ara sé que la sort ens acompanya.
 
Sense ni adonar-me'n el trajecte s'ha acabat. Surto del taxi i alço la vista vers els imponents gratacels que tinc al davant. Fa dos anys que hi treballo, però encara em meravellen com el primer dia. Els edificis del World Trade Center s'alcen majestuosos davant dels meus ulls. Són dos quarts de nou quan travesso les portes d'accés de la Torre Nord i em dirigeixo decidida als ascensors. I mentre vaig pujant cap a a la planta 97 on hi ha el meu despatx, somric tot pensant que avui 11 de setembre de 2001 és un dia per assenyalar amb vermell al calendari perquè avui tot és perfecte, perquè avui em sembla haver aconseguit la felicitat absoluta.

dijous, 18 de juliol del 2013

L'AVI JOSEP

A en Josep li ha arribat el moment de regalar dos anys de la seva joventut. Aquests dos anys els haurà de posar a disposició del seu país. A en Josep li ha arribat el moment de fer-se gran, li ha arribat el moment de fer el Servei Militar.
 
Marxa del poble deixant enrere la seva mare, una dona que mai li ha dedicat un somriure sincer, una dona recargolada, calculadora i estricta. Al poble encara recorden quan en Josep era un nadó i un dia en que no parava de plorar, ella el va embolicar amb un matalàs i el va llançar per la finestra. Per sort, al petit Josep no li va passar res, però l'esglai dels veïns fou monumental. No li fa res allunyar-se d'ella. Potser li sap més greu deixar el seu pare, els durs anys treballant a les mines de plom semblen estar-li passant factura, se'l veu envellit, però malgrat això, l'home mai ha deixat de banda les seves obligacions amb les feines del camp: la vinya, l'olivera, l'ametlla i l'horta. A més a més, ara també és el carter del poble i dues o tres vegades per setmana baixa a recollir el correu amb la seva mula fins al poble del costat, per després repartir-lo entre els seus veïns. A ell segurament sí que el trobarà a faltar.
 
En Josep, durant el trajecte en vaixell, encara recorda les paraules encoratjadores del pare tot dient-li: "No pateixis, Josep, Mallorca és un bon destí per a fer-hi el Servei Militar, veuràs món i faràs bons amics". I també recorda les paraules de la mare: "Marxa i torna convertit en un veritable home, ja n'hi ha prou de viure entre cotons". El seu pare i la seva mare, tan diferents l'un de l'altre...
 
Ja a la base militar mallorquina tot va bé. En Josep és un noi despert, espavilat, sap llegir i escriure, és llest i respectuós i s'adapta sense problemes a la disciplina militar.
 
El mes de març de 1933 hi ha rebombori a la base militar. Fa tot just un mes, Manuel Azaña ha designat un nou cap per a la Comandància General de Balears. Tot es prepara per a que el nou cap arribi, juntament amb la seva esposa i la seva filla, i prengui possessió del seu càrrec al capdavant d'aquesta comandància.

En Josep encara no sap ben bé com, però acabarà esdevenint assistent del nou cap militar i, entre d'altres moltes coses, serà l'encarregat de portar-li personalment cada dia, la premsa i el correu. Cada matí, a la mateixa hora, en Josep trucarà a la seva porta tot preguntant: "¿Da usía su permiso?" I sempre rebrà la mateixa contesta "Pase y déjese de formalismos". Tot seguit obrirà, com sempre, la porta i es trobarà aquell homenet baixet i una mica panxut, el mirarà a la cara i, com cada matí, en Josep pensarà que aquell bigoti confereix un cert aire autoritari al rostre del seu cap. Serà un rostre que veurà dia rere dia i durant tota la seva vida, al principi, cara a cara, durant la seva estança a Malloca i després, més tard, imprès als segells i a les monedes de curs legal.

Aquell cap militar baixet, panxut i amb bigoti, s'aixecarà en armes i després de tres anys de dura i cruenta guerra civil, acabarà establint una llarga dictadura, on ell en serà l'actor principal dalt de l'escenari, brodant el paper de petit gran dictador. La llàstima és que tot això no serà una simple i vulgar obra de teatre, tot això serà la crua realitat.

dilluns, 8 de juliol del 2013

VISCA ELS NUVIS!

Matinada d’un diumenge de finals de maig. La Carlota està allotjada en una bonica habitació de la segona planta de l’Hotel Imperial Palace. S’ha desvetllat i no és capaç de tornar a agafar el son, així és que es posa la seva bata i decideix sortir al balcó a prendre una mica la fresca.
 
Ja a fora, amb els braços recolçats sobre la freda barana, la Carlota contempla una espectacular lluna plena que llueix majestuosa sobre la foscor de la nit. Després, abaixa els ulls a poc a poc i gaudeix de la vista esplendorosa dels jardins de l’hotel sota la llum encisadora de la lluna. Inspira profundament, les flors dels cuidats jardins desprenen aromes embriagadores. I allí els veu. En un racó una mica arrecerat dels jardins, la Carlota hi descobreix una parella de nuvis. I, en silenci, els observa.
 
Tot i que la primavera ja és ben entrada, les nits encara són fresques,però això no sembla importar gens a la parella. Ella porta un espectacular vestit blanc de núvia i, a ell, la blancor de la flor que porta a la solapa li ressalta sobre la foscor de l’americana. I allí, entre les oloroses flors, il·luminats per la llum de la lluna plena i sota l’espectant mirada de la Carlota, la parella s’entrega l’un a l’altre fent l’amor apassionadament.
 
La Carlota pensa que l’amor d’aquella parella és tan intens que ni tan sols han tingut temps d’arribar a l’habitació de l’hotel. Ella pensa que de ben segur han estat menjant-se amb la mirada durant tot el dia, però durant la festa del casori no han pogut gaudir de cap instant a soles, de cap moment íntim, i ara, finalment sols es lliuren frenèticament als plaers de l’amor. La Carlota els mira entendrida mentre rememora amb nostàlgia la seva nit de noces i recorda com n’és de fort i apassionat l’amor d’una parella acabada de casar.
 
El que la Carlota no sap és que ell, aquest matí, tot nerviós, s’ha presentat a casa d’ella amb un preciós ram de núvia a la mà  i que, després de llegir-li el vers davant tots els presents, l’ha acompanyada fins a l’església, i que junts han recorregut el llarg passadís fins a l’altar, on impacient els esperava el nuvi, el seu millor amic. El que la Carlota tampoc sospita és que avui, el nuvi ha begut massa i que ara mateix es troba dormint la mona entre els llençols de seda de l’espectacular Suite Nupcial de l’Hotel Imperial Palace, mentre la núvia i el padrí gaudeixen d’un memorable polvo clandestí.

dimarts, 2 de juliol del 2013

RETORN ALS ORÍGENS

Vivien en un petit poble de muntanya. Ella era l’ullet dret del pare i de la mare. Tot i que la família no gaudia de grans luxes, a ella mai li va faltar de res. Fou una nena feliç. Passà una bona adolescència, no va tenir períodes de rebel·lia, sempre feia el que s’esperava d’ella. S’enamorà d’un noi guapíssim, d’ulls grossos i mirada intensa, potser el xicot no era el bon partit que els pares volien per a la seva petita, però contra l’amor veritable els fou impossible lluitar. Els joves s’estimaven i junts planejaren el seu futur lluny del poble. Van trobar feina en una localitat turística de la costa, però a ella els pares no la van deixar marxar. Ell hi va anar tot sol i ella va quedar-se al poble esperant, esperant cumplir la majoria d’edat, esperant que ell guanyés i estalviés els diners necessaris per poder-se casar i començar una vida en comú. Finalment, això fou possible i als pares no els va quedar altre remei que deixar volar la seva petita. Els pares varen vendre la casa familiar materna, la casa que havia de ser per ella i invertiren els diners en l’apartament al poble de la costa on la parella d’acabats de casar es va traslladar a viure. Durant els cinc anys posteriors van nèixer els seus dos fills i va morir el seu pare.
 
Actualment, ella es troba vora la seixantena. Fa uns anys va enviudar. Recentment, també ha mort la seva mare. Els seus fills ja són grans i tenen les seves pròpies vides. És àvia. Nota com el temps passa i no s’atura. Uns neixen i els altres moren. És llei de vida. No sap ben bé el per què, però hi ha quelcom que la porta a voler tornar al poble, al seu petit poble de muntanya. Pot ser sigui per nostàlgia, però sent unes grans ganes de retrobar-se amb el seu passat, amb els seus records d’infantesa i joventut. Es decideix i fa el pas, ho deixa tot per tornar a la vida relaxada de l’entorn rural, aquell entorn que va deixar enrere quan només tenia vint-i-un anys.

Al poble ara hi ha menys gent i ha canviat força, però si tanca els ulls encara en pot percebre la seva essència, per a ella tot és ple de bons records. A més a més, passant per davant de la casa materna que en el seu moment els pares van vendre, ha descobert que hi penja un cartell on s’hi pot llegir “ES VEN”. Ara ja ha descobert per què ha tornat al poble i el seu rostre s'il·lumina de felicitat, el destí l’ha tornat a portar fins aquí per tal que ella recuperi la casa familiar. És la casa on ella va nèixer i on va viure els cinc primers anys de la seva vida. Recuperant la casa ella retornarà als seus veritables orígens. I aquests orígens podran gaudir-los els seus fills i els seus néts i possiblement altres generacions futures. Sent una felicitat absoluta ja què, finalment, per a ella el cercle es tanca allà on tot va començar.