dijous, 20 de juny del 2013

ALLIBERAT

Fa gairebé tres mesos que visc en la penombra. Visc en la foscor. Visc presoner. Visc sense viure. Fa tot just tres mesos vas seduir-me i no vaig gosar seguir-te. No podia deixar-ho tot per tu. I, ara, em sento sol i atrapat. Descanso. Dormo i dormo. I, entre somnis, només sóc capaç de pensar en tu.
 
Avui és un gran dia. Ho percebo. Avui han vingut tots. La mare i el pare amb les mans entrellaçades, la meva germana Teresa, l’oncle Tomeu i els amics i les amigues més íntims. Les seves veus m’arriben com a dolces remors del passat, del meu estimat passat.
 
De sobte, s’obre la porta i entres. T’esperava. Arribes acompanyada, però només puc fixar-me en tu. Només entrar ja sabia que eres tu, puc percebre el teu perfum de gessamí a distància, el mateix perfum que vaig olorar per primera vegada ara fa tres mesos. No et barreges amb els altres, et quedes en un racó de l’habitació, restes callada, pacient, adorable, encantadora. Sé que véns per donar-me una altra oportunitat i ara no la desaprofitaré, ho tinc clar, vull marxar amb tu, em sento preparat per a fer el pas.
 
T’acostes i em dónes la mà. La teva olor m’embriaga i m’omple d’energia. Els teus acompanyants, els metges de la bata blanca fan la seva feina i desconnecten els aparells que em mantenen atrapat en aquest món. Enrere queda l’accident de cotxe d’ara fa tres mesos. Marxo feliç i content, sense recança. Marxo sense mirar enrere. Em sento totalment alliberat. Marxo amb tu, la deessa dels meus somnis, la que fa olor de gessamí. Marxo amb tu, la dona que vesteix de negre, la meva estimada sense rostre, la Mort.