UNA AMISTAT PER SEMPRE

La Gisela fou una nena massa introvertida i després, una adolescent solitària i un xic incompresa. I la Ruth va aparèixer a la seva vida quan ella més necessitava una amiga. La Gisela i la Ruth varen fer un pacte d’amistat eterna i entre elles es creà un vincle indestructible.

 

Els preocupats pares de la Gisela ho intentaren tot per tal que la seva filla s’obrís al món: grups d’ajuda, psicòlegs, infinitat d’activitats juvenils,... Però, la Gisela mai va acabar d’encaixar en res. La Gisela i la Ruth vivien en el seu propi món infranquejable i amb això en tenien prou, no els calia res més.

 

Quan la Gisela en tenia vint-i-cinc, semblava que tot allò havia quedat enrere. Per fi s’havia independitzat i, finalment, havia conegut un noi encantador, que la feia sentir la noia més especial i afortunada del món. Ella l’estimava amb bogeria. Tot semblava perfecte. Però, la situació va començar a desestabilitzar-se quan en pocs dies de diferència ell va cancelar dues cites amb ella posant com a excusa que tenia molta feina. Això no va agradar gens a la Gisela. Dins d’ella van anar despertant-se les seves velles inseguretats i així fou com va començar a dubtar del veritable amor d’ell cap a ella.

 

La Gisela, angoixada per la situació, va recòrrer a la Ruth, tot explicant-li els seus dubtes i demanant-li consell. La Ruth de seguida va comentar-li que aquell noi no li agradava, que no feia per ella, que no era aigua clara. I tot això va fer que augmentés la desconfiança de la Gisela vers el seu xicot, però, ella no va dir-li res a ell, va callar, va amagar els seus dubtes i va continuar amb la seva vida. Però, aquesta desconfiança es va anar tornant obsessió dins el seu cap.

 

Finalment, un dia la Ruth va confirmar-li que havia vist al noi petonejant-se en un racó de la ciutat amb una rossa d'aquelles de calendari. La Gisela, sola al seu pis, s’enfonsà. Desesperada va trucar a la seva mare i li explicà com la Ruth, finalment, li havia obert els ulls. La mare, en sentir les explicacions de la Gisela es va alarmar, però va intentar, sense aconseguir-ho, calmar la seva filla. La Gisela estava fora de sí i bruscament va penjar el telèfon. Ràpidament, la mare nerviosa explicà al seu marit que la Ruth havia tornat i mentre tots dos sortien disparats cap a l’apartament de la filla, algú trucava a la porta de la Gisela. Ella va mirar per l’espiell i... sorpresa!... era el seu xicot! La Gisela rere la porta va respirar profundament i el seu rostre canvià de sobte, dibuixant un dolç i encantador somriure. Va obrir la porta i va rebre al noi amb una falsa i tendra abraçada. La Ruth, des d’un racó de l’apartament, picà l’ullet a la Gisela. Ella sabia que havia arribat el moment de la venjança. Mentre el noi, sense sospitar res, es posava còmode al sofà, la Gisela es dirigia a la cuina, agafava un ganivet de grans dimensions i l’amagava rere l’esquena.

 

Quan els pares arribaren a l’apartament de la filla, ja era massa tard. La Gisela els obrí la porta entre plors i rialles. El noi jeia als peus del sofà damunt d’un gran bassal de sang.

Ara, la Gisela ja en té vint-i-sis i de manera reposada i còmplice parla amb la Ruth. Les dues recorden tot el que han viscut juntes. El metge, davant la porta de l’habitació d’aïllament número divuit repassa l’historial de la pacient, en acabar, tanca la carpeta amb l’expedient i es disposa a obrir la porta tancada en clau. En sentir el soroll de la porta que s’obre, la Gisela calla i la Ruth desapareix. La Gisela somriu, sap que quan el metge marxi la seva amiga tornarà.

ALLIBERAT

Fa gairebé tres mesos que visc en la penombra. Visc en la foscor. Visc presoner. Visc sense viure. Fa tot just tres mesos vas seduir-me i no vaig gosar seguir-te. No podia deixar-ho tot per tu. I, ara, em sento sol i atrapat. Descanso. Dormo i dormo. I, entre somnis, només sóc capaç de pensar en tu.

 

Avui és un gran dia. Ho percebo. Avui han vingut tots. La mare i el pare amb les mans entrellaçades, la meva germana Teresa, l’oncle Tomeu i els amics i les amigues més íntims. Les seves veus m’arriben com a dolces remors del passat, del meu estimat passat.

 

De sobte, s’obre la porta i entres. T’esperava. Arribes acompanyada, però només puc fixar-me en tu. Només entrar ja sabia que eres tu, puc percebre el teu perfum de gessamí a distància, el mateix perfum que vaig olorar per primera vegada ara fa tres mesos. No et barreges amb els altres, et quedes en un racó de l’habitació, restes callada, pacient, adorable, encantadora. Sé que véns per donar-me una altra oportunitat i ara no la desaprofitaré, ho tinc clar, vull marxar amb tu, em sento preparat per a fer el pas.

 

T’acostes i em dónes la mà. La teva olor m’embriaga i m’omple d’energia. Els teus acompanyants, els metges de la bata blanca fan la seva feina i desconnecten els aparells que em mantenen atrapat en aquest món. Enrere queda l’accident de cotxe d’ara fa tres mesos. Marxo feliç i content, sense recança. Marxo sense mirar enrere. Em sento totalment alliberat. Marxo amb tu, la deessa dels meus somnis, la que fa olor de gessamí. Marxo amb tu, la dona que vesteix de negre, la meva estimada sense rostre, la Mort.

EL MECÀNIC

A darrera hora de la tarda tenia hora per passar la ITV del cotxe. He arribat tard, però finalment, he pogut entrar. El meu serà el darrer cotxe que revisaran avui. Estic una mica nerviosa. Sóc novata en això. És la primera vegada que porto el cotxe a passar la ITV. Pacientment espero dins del meu cotxe a que em toqui el torn. Per sort, la cua no és massa llarga i en un quart d’hora ja em toca a mi.

 

De sobte, el veig. És alt. Cabell castany. Ulls foscos de mirada intensa. Porta la granota arremangada mostrant un braços forts i musculats i sota aquesta peça de roba puc intuir-hi un cos que no està gens malament. S’apropa, em somriu i em parla. Té uns llavis molsuts i un somriure interessant. Quin tros de mecànic! Sembla d’aquells homes de calendari! Estic embadalida mirant-lo. Ja és al costat del meu cotxe i em torna a parlar. Sóc incapaç d’escoltar-lo, només puc mirar-lo. Em torna a somriure mentre suaument em pica al vidre de la finestreta. Ups! Si la tinc tancada! Ara entenc que no pogués sentir-lo! Ràpidament pitjo el botó i el vidre de la meva esquerra baixa. Ell torna a somriure’m i jo li confesso que estic nerviosa, que és la meva primera vegada, que espero saber-ho fer bé. Ell em tranquilitza tot dient-me que només he de seguir les seves instruccions.

 

Jo em deixo guiar. Em sembla l’home més pacient i amable del món i mentre revisa les llums, els intermitents, les rodes, el motor, la direcció, els frens,... ens anem fent dolces mirades, d’aquelles que sense dir res ho volen dir tot. Estic extasiada amb aquest home. Però la revisió finalitza i de sobte tot s’acaba. No tinc el coratge suficient per dir-li res i ell a mi tampoc, només podem mirar-nos. Finalment, li dic adéu i marxo.

 

Ja a casa em penedeixo de no haver-li parlat, de no haver-li proposat de fer un cafè o una copa. De no haver-ho ni tan sols intentat. Torno a agafar el cotxe i em planto davant la nau de la ITV. Massa tard. Tot és fosc. És tancat. No hi ha ningú. Oportunitat passada, oportunitat perduda.

 

Durant els dies posteriors, aquell mecànic i les seves mirades intenses ronden pel meu caparró. No puc estar-me’n de pensar-hi. Busco amics i familiars que hagin de portar el cotxe a la revisió. I jo m’ofereixo voluntària per a portar-los el cotxe. Però no hi ha sort. Mai l’he tornat a veure. Mai hem tornat a coincidir. I de mica en mica l’interès es va adormint. Hi ha trens que només passen una vegada per la teva estació i has de decidir ràpidament si els agafes o els deixes passar. Si no ho fas o et decideixes massa tard, potser no els tornis a veure mai més. Ara, només em queda pensar què hagués passat si jo hagués parlat. Ara, només em queda somiar que potser algun altre dia ens tornarem a trobar.

AMAGAT SOTA LA PERFECCIÓ

Pensar en la Cinta i en el David, era pensar en la parella perfecta. Els que els coneixíem sempre els havíem considerat un matrimoni afortunat. Ho tenien tot: feina, salut, diners, amor...

 

A la Cinta li encantava destacar i ser la millor en tot i això feia que visqués engolida per totes les seves responsabilitats. Havia estat l’alumna més brillant. La millor filla. L’empressària més hàbil. L’esposa més amorosa i afectuosa. La persona més organitzada del món. I quan ella mateixa no podia ser la millor en una tasca per manca de temps, sempre cercava la persona més adequada per a que ho fos sota la seva supervisió.

 

En David es deixava fer. Gaudia amb la seva feina. Es deixava estimar per la Cinta. I ja li anava bé que fos ella la que ho organitzés tot. Així ell no havia de trencar-se el cap. La Cinta organitzava, decidia i planificava i ell només havia de recolçar-la. Fàcil. Possiblement per això tot era perfecte.

 

Quan la Cinta i en David no treballaven sempre estaven junts, compartint cada instant, cadascun dels seus moments viscuts. Junts descobrien restaurants encantadors on gaudir de bons sopars. Junts visitaven les darreres exposicions d’art. Junts assistien a concerts de música ben variada. Junts feien els viatges més interessants. O junts, simplement, es perdien passejant pels carrers de la seva ciutat.

 

Sempre estaven junts. Sempre, tret dels dijous. Els dijous a la tarda, després de la feina, tots dos aprofitaven per quedar amb els amics per separat. Cadascú tenia el seu propi grup d’amics. La Cinta sempre havia dit que les amistats s’havien de mantenir i cuidar, malgrat que ells estiguessin casats.

 

Els “dijous de les noies” eren genials. Tafanejàvem per les botigues abans que tanquessin, sortíem a sopar i compartíem unes copes. Rèiem. Ens divertíem. Ens explicàvem la vida. Ens donàvem consell. Ens ajudàvem. Ens posàvem al dia en tot. La Cinta sempre tenia històries divertides per explicar-nos. I en el fons totes envejàvem la seva vida tan divertida, tan plena d’amor, tan regalada, tan perfecta.

 

Els “dijous dels nois” començaven compartint una partida de tennis al club, després acostumaven a prendre una copa i finalment acabaven amb un bon sopar, que podia allargar-se fins a altes hores de la matinada.

 

Un dijous al vespre la Cinta va arribar a casa. En David encara no havia arribat. Cansada va arraulir-se dins el llit. Feia poca estona que dormia quan el telèfon va començar a sonar trencant el silenci de la nit. Era la policia. Li comunicaven que en David havia tingut un greu accident de cotxe i que era a l’hospital. Angoixa. Ansietat. La Cinta va volar cap a l’hospital. Una nit dolorosa i llarga, molt llarga.

 

Mentre en David lluitava per sobreviure la Cinta descobria que en el cotxe no viatjava sol. La Cinta ràpidament va  pensar en l’estat dels amics del seu marit. Error!. Al seient del copilot d’en David hi viatjava una dona, el seu nom era Amàlia i només tenia una fractura en el braç esquerre. Mentre en David es debatia entre la vida i la mort, la Cinta descobria que el seu marit tenia una amant de nom Amàlia i que els “dijous dels nois” eren una gran mentida. Ni sopars. Ni copes. En David no era soci de cap club de tennis. I els amics no havien existit mai.

 

Aquella nit, mentre en David moria a la sala d’operacions, dues dones ploraven a l’hospital. Una per perdre el fidel amant dels dijous i l’altra per perdre l’infidel marit perfecte.