La Clara està de celebració. Té una reserva per sopar en un petit i encantador restaurant de la ciutat. Mentre el cambrer l’acompanya a la taula, pensa que és patètic sopar tota sola i més, sent el seu aniversari. Mira al seu voltant, tot són parelletes gaudint del menjar en companyia, compartint converses íntimes. Se sent una mica avergonyida per la situació. Dubta que hagi estat una bona idea venir tota sola, però, qué carai! Vol gaudir d’un bon sopar i més avui, que fa anys.
Mentre la Clara intenta concentrar-se en allò que demanarà de la carta, l’ha vist entrar. És un home d’aspecte interessant que es deixa guiar pel cambrer fins a una taula no molt allunyada de la seva. Té un caminar que inspira seguretat. Vesteix acuradament. A la Clara sempre li han agradat els homes amb corbata i aquest en porta. La Clara el segueix amb la mirada. És un home que no està gens malament. Cabell negre, ulls verds i... un somriure encisador. No s’ho pot creure!... ell la mira descaradament dedicant-li un somriure que la fa estremir. Ella es ruboritza i és incapaç d’aguantar-li la mirada.
Ja amb el primer plat al davant, ella es veu en cor de tornar-lo a mirar. Els ulls de tots dos es tornen a trobar. Ell li somriu i ella li torna el somriure. La Clara pensa que es troba davant un galant encantador. Durant el segon plat, les mirades continuen. Ell aixeca la seva copa i li dedica un brindis en silenci. Ella fa el mateix amb la seva copa. Ja a les postres, ella pensa que el sopar en solitari no ha estat gens malament.
De sobte, ell s’alça, camina decidit i en passar per la taula on la Clara seu hi deposita una petita nota. Ella mira al seu voltant desconcertada, sembla que ningú ho ha captat. Ràpidament agafa la nota amb la mà dreta i la llegeix dissimuladament “Ets preciosa. T’espero al lavabo de senyores”.
La Clara es queda allà asseguda sense saber què fer. Una veueta en el seu interior li diu “Reaccionaaaaa!”. Ella vol viure el moment i aprofitar tot allò que la vida li ofereix. Vol ser feliç. La situació és realment excitant i no s’ho pensa més. S’aixeca i camina decidida cap al lavabo. La Clara i el seu gran desconegut es tanquen precipitadament al primer servei. Ell l’agafa per la cintura i li busca la boca amb la seva, ella es deixa portar per la situació. Mentre es fan intensos petons, ella sap que desitja aquell home desesperadament. Algú entra al lavabo del costat. Tot és tan morbós i excitant! Les mans d’ell s’obren camí sota la seva brusa cercant-li els pits. Té unes mans fermes que ràpidament alliberen els seus pits del sostenidor. Els seus mugrons reaccionen, endurint-se, al contacte amb els dits hàbils d’ell. Quan els hi pessiga, ella reprimeix un dolç gemec. De sobte, ell li diu a cau d’orella “M’encantaria que me la mengessis”. Per un moment, la Clara dubta, pot acceptar la seva proposició com si fos una vulgar “puteta”. I tant que ho pot fer. La Clara, nerviosa, li descorda els pantalons i s’ajup, tot agafant-li amb la mà dreta, se la posa a la boca i comença a moure-la acompasadament, resseguint-la amb els llavis i la llengua, assaborint-la, notant l’excitació d’ell dins la seva boca. La Clara no s’hi està massa estona. Ell la fa incorporar, la posa de cara a la paret i l’abraça per darrere fent-li dolces mossegades al clatell. Un segon després ell ja li ha pujat la faldilla i li ha baixat les calces fins a mitja cuixa. Ella està realment humida i excitada i la penetració és fàcil, molt fàcil. Dos o tres embranzides suaus i després els moviments acompasats es fan més intensos. Un moment sublim per a tots dos. Quan recuperen l’alè, ell assenyala les seves calces i li pregunta “Me les regales?”. La Clara ni s’ho pensa, ràpidament es desfà de les seves calces preferides i les entafora a la butxaca dels pantalons d’ell.
La Clara s’acomiada del seu galant misteriós amb un dolç petó i un somriure i retorna al menjador, a la seva taula. Ell ho fa un minut després. Cadascú torna a la seva particular realitat, com si res hagués passat.
La Clara demana el compte i paga la factura. Encara té les galtes vermelles i els ulls espurnejants de desig quan travessa la porta del restaurant i surt al carrer. Fa fred, però ella no en té pas. És hora de tornar a casa.
Ell surt del restaurant i es dirigeix cap al cotxe on la Clara l’espera. Ell li diu “Per molts anys, amor meu”. Pugen al cotxe i marxen amb un bon somriure als llavis i rumiant un nou escenari on tornar a jugar al joc dels desconeguts.