divendres, 22 de maig de 2015

VIURE EN UN INFERN

Es desperta de sobte, té fred i se sent adolorida per tot arreu, nota una coïssor intensa a l'entrecuix i li bull la galta esquerra, de ben segur que hi deu tenir l'empremta enrogida d'una mà.

La bèstia dorm ajeguda al seu costat. S'aixeca tenint molta cura de no fer soroll. No duu calces i recorda que els hi va trencar a estrebades. Tant se val, no vol agafar-ne unes altres de la calaixera, no fos cas que la bèstia es despertés. Porta la faldilla arromangada fins a la cintura i, amb molta cura, se l'abaixa fins a recol·locar-la al lloc adient. La lleu claror de la lluna que entra per la finestra li serveix per a localitzar les sabates, tirades al terra de mala manera. Les agafa amb les mans i de puntetes abandona l'habitació. Al rebedor, davant la porta, es posa les sabates, agafa l'abric del penjarobes i sense pensar-s'ho, agafa les claus i surt de casa.

La fresca de la nit la fa revifar. Camina decidida pels carrers, camina sense direcció, però la nit l'acompanya i li dóna forces per continuar avançant, per deixar enrere tot aquest infern.

Intenta recordar altres temps, quan les mans que ara la maltracten abans l'acaronaven, quan la boca que ara la mossega abans li feia dolços petons d'amor, quan la veu que ara la insulta i la desprecia abans li deia t'estimo. On queda tot allò? Massa lluny. No és capaç de dir en quin moment el somni es transformà en malson.

Caminant arriba al final del poble. La carretera s'endinsa en la foscor. Un calfred la recorre de dalt a baix, s'atura i de sobte, s'adona que li falten forces per continuar, no sap què ha de fer, cap a on anar o a qui recòrrer. Està completament sola i això fa que s'enfonsi. El seu intent de fugida cau fracassat. Prefereix continuar vivint un infern conegut que enfrontar-se a la solitud d'allò que no coneix. Refà el camí recorregut i torna a casa. La bèstia encara dorm al seu cau, tot continua igual i això la tranquilitza. S'ajeu al seu costat i s'adorm somiant amb el dia que serà capaç de fer-ho.